Menú
El coronavirus és la por al contagi.
És l’eliminació de l’espai social més important, el carrer.
Tot i l’estat d’alarma, hi ha persones que prefereixen arriscar-se i sortir a ajudar. La Creu Roja i infinitat de voluntaris reparteixen menjar i medicaments tant a les persones que s’han quedat sense feina com a les persones considerades de risc. Gestionen un centre d’esports reconvertit en refugi per als sense sostre, entre moltes altres tasques.
Però, què ha passat amb aquestes persones invisibles a la societat ara que tot això ja ha passat?
Mai he tingut por a morir, de ben petita vaig entendre que tots tenim un dia en què hem de deixar alguna cosa, i de vegades és la vida.
En aquests dies puc olorar la por, i el que passa, és el que realment ens hauria d’espantar.
Hem de tenir por d’estar a casa sols i no ser capaços de besar a aquells que estimem.
Hem de tenir por d’obeir sense saber cap a on anem.
Hem de tenir por de preocupar-nos pels nostres aliments quan hi ha molts que ja no poden menjar.
Hem de tenir por només de reaccionar quan les coses ens passen a prop.
Hem de tenir por d’aixoplugar els indigents per por a que ens infectin.
Això ens hauria d’espantar, no la mort.
